La torre de Puigmarí, erigida al voltant de l’any 1944, constitueix una peça clau dins d’una extensa xarxa de comunicacions impulsada per l’estat amb l’objectiu d’optimitzar la connectivitat a través del territori espanyol. Aquesta torre forma part d’un ambiciós projecte que desplegava centenars de torres al llarg del litoral català, des de Sant Carles de la Ràpita fins a la Jonquera, amb la finalitat de potenciar la telegrafia òptica. Malgrat aquest esforç per avançar en les comunicacions, l’avantatge tècnic d’aquestes infraestructures va ser efímer, ja que l’arribada de la telegrafia elèctrica va fer que ràpidament quedessin antiquades.

Situada a una altitud de 236 metres sobre el nivell del mar i amb el número 212 dins d’aquesta xarxa, la torre de Puigmarí es troba en un punt estratègic. Les torres veïnes més pròximes són la de Montagut, situada a 11,6 km, i la de Puigsardina, a 6 km de distància. La distribució i la situació d’aquestes torres van ser tasques encomanades a Ildefons Cerdà, reconegut per ser l’arquitecte de l’Eixample barceloní. Aquest fet subratlla la importància d’una visió integradora i avantguardista en el desplegament de les infraestructures de comunicació de l’època.

D’aquesta torre només quedava la base, oculta per la terra i la vegetació que s’hi havia dipositat al llarg dels anys, però les primeres excavacions la van posar al descobert, amb un grau de conservació força acceptable. Al capdamunt del turó hi havia un vèrtex geodèsic (senyal que permet mesurar llargues distàncies) de primer nivell que es va retirar per fer la reconstrucció de la torre. Un cop acabada la reedificació, el vèrtex es va col·locar al sostre. Aquesta torre era coneguda popularment com la “torre del rellotge”, sense que se’n conegui el motiu.